Sembla que...

Sembla que poquet a poquet van pujant els ànims. Sembla que mica en mica volem arribar a algun lloc. Sembla que últimament hi ha hagut un canvi de mentalitat. Això calia. Cal que lluitem tots junts.

Gràcies a tots...

"Bicing"

¿Quién dijo que las bicicletas eran para el verano?

Pues sí, yo también me sumo a la moda "bicing". Y más feliz que un regaliz con mi targeta!

It’s ironic to me how we as a nation, have struggled for the past 40 years trying to make sure that everyone is treated equally no matter their ethnicity. Now there is a black president and everyone stops and takes note, isn’t he just a man? Just the same as the Chinese man, or Mexican man, still just a man. Haven’t we been telling ourselves for so many years now that everyone should be accepted for who they are not the color of their skin? Well then why is such a fuss being spoken over this man becoming president? Why is this history? Aren’t we just electing a man as we always do?

Stephanie Stevens

Silenci

El mateix lloc. La mateixa hora. Les mateixes persones. Els mateixos objectes. Però avui, sense saber per què, no hi ha res a dir. Avui és la veu del silenci el que ens ensordeix. El silenci i les preguntes que ens ballen pel cap: per què no diem res? Per què no expliquem coses? Per que no comentem amb supercificialitat que continua fent fred? Per que no comptem en veu alta –com molts altres dies- els minuts que falten? És avui un dia diferent?

I ja en tens 18... I ja en fa 6 o 7 que som inseparables. Moltes Felicitats. I sobretot, gràcies per estar sempre sempre prop meu!

T'estimo!

A vegades desitjaria parar, rendir-me, llençar la tovallola, penjar els guants i oblidar, però hi ha alguna cosa que em diu: aixeca’t i segueix. Somriu, disfruta, aprofita el temps, entrena, somia, riu i lluita.
Afrontar els reptes, aprendre de cada un d’ells és fer una passa més endavant. I sí, somio, somio que volant, arribo a tocar el cel amb la punta dels dits, somio que arribo a la meva meta, allò tan desitjat i tan lluitat, un somni que no només tinc jo, però que només pot aconseguir-lo un.
Voler es poder. Em dóna disgustos, però és una adicció insuperable, perquè hi ha vegades que no saps d’on treus la força però alguna cosa et diu que has de seguir. Un cara a cara, un repte, la tensió, la ràbia, la verdadera competició, el tu o el jo, el meu somni.
Darrere de cada somni hi ha hagut mil llàgrimes i altres tantes gotes de suor i de patiment, però també alegria, bons amics i gent que, passa a passa, t’ajuda a fer el teu camí.Són somnis que curen sense ser medicines. De caure vaig aprendre a aixecar-me, a no rendir-me, a no fugir dels problemes, a mantenir-me ferma i anar endavant per molt difícil que sigui.

Sempre hi ha una primera vegada...

Començo aquest blog amb incertesa. No sé si hi escriuré, no sé si em llegiran, no sé quant de temps el mantindré viu...

Passa a passa es fan els llargs camins...